Esteu aquí

Estat de Benestar: canvi de prioritat i sobirania

ricard_goma.jpg   Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi

 

Ricard Gomà, professor de Ciència Política de la UAB

 

L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestarésl’espaid’articulació institucional delsdretssocials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitatdelstreballs, l’accésalsmecanismesbàsics de desenvolupamenthumà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantiad’ingressos, la cobertura de necessitatsbàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògicaneoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

 

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegatl’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultatés ben clar: en aquestàmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitatsautònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixard’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es mantéintacte el finançamentpúblic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiquesd’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’hadotatd’una política pròpia de regulaciódelslloguers orientada a frenar la bombolladelspreus. I totaixòsucceeixquan el nostre país se situamolt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagidesenvolupat una estratègiatendent a reduir-ne la distànciaambl’activació de les competènciesassumides.

 

Necessitat de sobirania. Les limitacionsfins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisionsadoptadespelsgoverns. Ambvalors i prioritatsdiferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessinpogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha capobstacle estructural, mésallà de la voluntat  de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un modelavançat de benestar, ambcapacitat de respondreals reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixarenrere les dependències que atenallen la decisió sobre elsprincipalsàmbits de política social. Podem considerar també algunsexemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitatsuposacapacitat de regulació de totselsvectors del mercat de treball, avuiinexistent a Catalunya; l’objectiud’unasocietat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sensecap mena de subordinació. El drethumàd’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiquessocials, finalment, requereixd’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles ambmecanismes de redistribució interterritorial.  

 

En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritatcol·lectivaavançat, properalspaïsoseuropeus de referència, cal un doble gir: prioritatsdiferentsarrelades en valors de justícia social; i sobirania plenaconcretada en un estat propi que disposi de totes les einesnecessàries per ampliar l’horitzód’allòpossibleavui.

 

Theme by Danetsoft and Danang Probo Sayekti inspired by Maksimer